Una tarda del 10 de març del 1923 en Lluís, en Botella, en Comas i en Salvador es trobaren al bar El Tostadero de la Plaça Universitat. Mentre el cambrer els servia un cafè comentaven la tensa situació que es vivia als carrers de Barcelona, en un context en què obrers i patrons dirimien les seves diferències a punta de pistola.
Salvador Seguí, com sempre, va agafar el terròs de sucre i se’l va posar a la boca directament; els seus companys ja no es sorprenien, de fet, ja l’havien batejat com El Noi del Sucre per aquest peculiar costum (segons una de les moltes versions sobre el perquè del seu sobrenom).
Seguí opinava que les bandes de pistolers dels obrers i la Partonal duien a una onada de violència en la qual els primers només tenien les de perdre.
En Comas va dir que, tot i això, havien d’estar preparats per si algun dia els atacaven, que ell sempre duia una arma a sobre.
En Salvador també, tenia la seva pistola belga, per si de cas.
Era l’hora de marxar, els tres amics es van
acomiadar d’en Lluís Companys i van seguir cap a la Rambla. Un cop allà, en Botella es va desviar i en Salvador i en Comas -també conegut com En Peronas- van seguir el seu camí en direcció al Sindicat de Vidriers. Van passar pel carrer de la Cadena i en arribar a la cantonada amb el carrer Sant Rafel, se sentí un tiroteig. Cap dels dos va tenir temps de treure l’arma.
En Peronas, ferit, va aconseguir refugiar-se en una carnisseria mentre en Salvador moria, estès a terra, a causa d’un tret al cap, segons va explicar posteriorment l’autòpsia.
Moments després, va passar pel lloc dels fets un sindicalista anomenat Josep Gardeñas. L’home, es va aturar, ja que la vestimenta del cadàver li va cridar l’atenció per la seva semblança amb la del seu amic. En aixecar el sac que el cobria va horroritzar-se en comprovar que les seves sospites eren certes:
“-El Noi del Sucre, ha estat assassinat!” En Josep no va poder evitar cridar aquestes paraules i en poc temps la notícia va córrer com la pólvora per tota la ciutat.
Al lloc de l’atemptat s’hi va trobar una cartera amb la documentació d’un afiliat del Sindicat Lliure. Aquesta organització, protagonista de gran part dels atemptats contra membres de la CNT s’havia gestat entre les files del carlisme i rebia el suport de la patronal i del Governador Civil.
Amb la mort de Salvador Seguí, el moviment anarquista català va perdre una de les figures més emblemàtiques.
El dia de l’atemptat, Seguí s’havia reunit amb Lluís Companys, un advocat catalanista republicà que amb el temps arribaria a ser president de la Generalitat. Ambdós ja havien compartit captiveri l’any 1920 i mantenien amistat i una certa afinitat.
Si Salvador Seguí, catalanista àcrata no hagués estat assasinat aquell dia, s’hagués aconseguit amb el temps una millor sintonia entre l’anarquisme i el republicanisme català?
Què hauria passat si aquell vespre en Lluís Companys hagués decidit allargar la xerrada amb en Peronas i en Seguí acompanyant-los en direcció al Sindicat?
Això entra dins el terreny de l'especulació històrica feta des d’una Barcelona que ha canviat molt.
Els anarquistes i la patronal ja no es disparen pel carrers. L’illa de cases que es trobava a la sortida del carrer Sant Rafel és ara una Rambla del Raval que ha fet desaparèixer el nom del Carrer de la Cadena.
L’edifici que feia la cantonada on va ser tirotejat Salvador Seguí encara segueix dempeus. L’antic bar de la planta baixa és ara un establiment de Shawarma i menjar turc, només una placa ceràmica recorda a la cantonada de la façana que en aquell precís indret es va cometre el crim...
De tota manera aquesta no serà la darrera vegada durant la història de la nostra ciutat que un anarquista anomenat Salvador comenci el dia xerrant amb uns amics al bar i que arran d'això la seva vida acabi en tragèdia. Salvadors anarquistes, aneu amb compte amb els bars de Barcelona...
Salvador Seguí, com sempre, va agafar el terròs de sucre i se’l va posar a la boca directament; els seus companys ja no es sorprenien, de fet, ja l’havien batejat com El Noi del Sucre per aquest peculiar costum (segons una de les moltes versions sobre el perquè del seu sobrenom).
Seguí opinava que les bandes de pistolers dels obrers i la Partonal duien a una onada de violència en la qual els primers només tenien les de perdre.
En Comas va dir que, tot i això, havien d’estar preparats per si algun dia els atacaven, que ell sempre duia una arma a sobre.
En Salvador també, tenia la seva pistola belga, per si de cas.
Era l’hora de marxar, els tres amics es van
acomiadar d’en Lluís Companys i van seguir cap a la Rambla. Un cop allà, en Botella es va desviar i en Salvador i en Comas -també conegut com En Peronas- van seguir el seu camí en direcció al Sindicat de Vidriers. Van passar pel carrer de la Cadena i en arribar a la cantonada amb el carrer Sant Rafel, se sentí un tiroteig. Cap dels dos va tenir temps de treure l’arma.En Peronas, ferit, va aconseguir refugiar-se en una carnisseria mentre en Salvador moria, estès a terra, a causa d’un tret al cap, segons va explicar posteriorment l’autòpsia.
Moments després, va passar pel lloc dels fets un sindicalista anomenat Josep Gardeñas. L’home, es va aturar, ja que la vestimenta del cadàver li va cridar l’atenció per la seva semblança amb la del seu amic. En aixecar el sac que el cobria va horroritzar-se en comprovar que les seves sospites eren certes:
“-El Noi del Sucre, ha estat assassinat!” En Josep no va poder evitar cridar aquestes paraules i en poc temps la notícia va córrer com la pólvora per tota la ciutat.
Al lloc de l’atemptat s’hi va trobar una cartera amb la documentació d’un afiliat del Sindicat Lliure. Aquesta organització, protagonista de gran part dels atemptats contra membres de la CNT s’havia gestat entre les files del carlisme i rebia el suport de la patronal i del Governador Civil.Amb la mort de Salvador Seguí, el moviment anarquista català va perdre una de les figures més emblemàtiques.
El dia de l’atemptat, Seguí s’havia reunit amb Lluís Companys, un advocat catalanista republicà que amb el temps arribaria a ser president de la Generalitat. Ambdós ja havien compartit captiveri l’any 1920 i mantenien amistat i una certa afinitat.
Si Salvador Seguí, catalanista àcrata no hagués estat assasinat aquell dia, s’hagués aconseguit amb el temps una millor sintonia entre l’anarquisme i el republicanisme català?
Què hauria passat si aquell vespre en Lluís Companys hagués decidit allargar la xerrada amb en Peronas i en Seguí acompanyant-los en direcció al Sindicat?
Això entra dins el terreny de l'especulació històrica feta des d’una Barcelona que ha canviat molt.
Els anarquistes i la patronal ja no es disparen pel carrers. L’illa de cases que es trobava a la sortida del carrer Sant Rafel és ara una Rambla del Raval que ha fet desaparèixer el nom del Carrer de la Cadena.L’edifici que feia la cantonada on va ser tirotejat Salvador Seguí encara segueix dempeus. L’antic bar de la planta baixa és ara un establiment de Shawarma i menjar turc, només una placa ceràmica recorda a la cantonada de la façana que en aquell precís indret es va cometre el crim...
De tota manera aquesta no serà la darrera vegada durant la història de la nostra ciutat que un anarquista anomenat Salvador comenci el dia xerrant amb uns amics al bar i que arran d'això la seva vida acabi en tragèdia. Salvadors anarquistes, aneu amb compte amb els bars de Barcelona...
