Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007

9 de set. 2010

Adéu Wilebaldo...



Quan anava a segon de batxillerat vaig decidir fer un treball de recerca relacionat amb la guerra civil. Una de les persones que vaig voler entrevistar va ser en Wilebaldo Solano, antic dirigent del POUM i successor d’Andreu Nin.

Aleshores en Wilebaldo vivia a París, i vaig aprofitar una conferència que feia a Terrassa per anar a trobar-lo. Aquell dia però, la neu va colapsar tot Catalunya. Després d’atravessar la ciutat cobert de neu fins la Casa Bauman, una de les organitzadores de l’acte em va dir que aquest havia estat anul·lat. Li vaig passar el meu contacte dient-li que estava molt interessat en parlar amb ell. Un altre dia hauria de ser...

Uns dies més tard, va sonar el telèfon. El meu pare va obrir la porta de la meva habitació i va dir-me que trucaven de París preguntant per mi.

Era en Wilebaldo Solano, un home acostumat a parlar amb professors d’universitat d’alt prestigi que en aquell moment no sabia que qui tenia a l’altra banda de l’auricular era un noiet de 18 anys que feia un treball per a l’institut.

En explicar-li, en comptes d’enfadar-se o mostrar-se prepotent, em va dir que estava encantat que gent tant jove s’interessés per aquests temes i em va donar tot el seu suport. Aquella fou la meva primera entrevista històrica.

Un parell d’anys més tard, anant en bicicleta per Barcelona, em va semblar veure un home molt semblant a aquell jove amb ulleres rodones que a les fotos sortia al costat d’Andreu Nin, era aquell home que havia vist als documentals?

Vaig aturar la bicicleta en sec i em vaig plantar davant d’ell. Emocionat li vaig preguntar: és vostè en Wilebaldo Solano?

L’home va posar cara d’ensurt (aquella pregunta l’havia sentit amb més males intencions venint de nazis de la Gestapo i agents stalinistes diversos cops)

-Usted quién es?

-Sóc en Dani Cortijo, em va ajudar amb el treball de recerca, recorda?

La resposta em va deixar parat. Se li va dibuixar un somriure d’orella a orella i em va donar una forta abraçada. La seva companya Maria Teresa em va explicar que sempre s’havien preguntat què s’havia fet d’aquell noiet jove que havia guanyat un fòrum de recerca a través del seu testimoni.

Des d’aleshores sempre he mantingut contacte amb en Wilebaldo i la Maria Teresa, sobretot via correu electrònic, ja que ells passaven llargues temporades a París.

Quan fa un parell d’anys vaig implicar-me en l’afer Pedrola, ell va ser qui em va informar. Era amic seu i havien estat junts al Comité Executiu de la JCI.

L’any passat vaig tenir la sort que en Wilebaldo i la Maria Teresa es van quedar a Barcelona i jo treballava a 100 metres de casa seva. A estones lliures m’escapava per parlar amb ells. Vaig gravar algunes entrevistes. Era emocionant veure fins quin punt pots tenir una persona al davant que et parli de coses que han passat als anys '30 i que has llegit a un arxiu o hemeroteca o que reconegui totes i cadascuna de les persones que surten a les fotografies dels mítings i te’n doni fins i tot detalls familiars. Recordo molt bé quan explicava moments irrepetibles de la seva vida, com per exemple quan un escamot de la resistència el va alliberar d’una presó a la França col·laboracionista de Vichy i es va sumar a ells alliberant als seus companys d’altres presons:

“Pero incluso en esos años hubo momentos excepcionales. Salir del presidio de Eysses y encontrarse en las montañas de la Dordoña manejando una metralleta (...) es algo que no se puede olvidar, como la caída de Mussolini y de Hitler, o la liberación de París o de Tolouse...”

Parlar amb en Wile era entrevistar-se amb la història. No tothom s’ha pres cafès amb en Durruti a la part baixa de la Rambla o, sense anar més lluny, ha prensenciat com batejaven un carrer amb el nom del seu company Miquel Pedrola...

Fa uns dies en Wilebaldo va ser ingressat a l’Hospital Clínic per un vessament cerebral. El primer cop que vaig anar a veure’l vaig dir-li que se’n sortiria, que de batalles pitjors havia sortit.

El dilluns passat vaig tenir la sort, per fí, de contactar amb la família d’en Miquel Pedrola, els vaig dir si el dia següent volien venir amb mi a veure en Wilebaldo aprofitant que hi pensava anar amb la Pino Suárez de la Barceloneta. Malauradament eren a Lleida i no van poder venir.

En arribar a l’Hospital el dia següent en Wilebaldo estava inconscient, però vam poder parlar amb la Maria Teresa i explicar-li les noves notícies sobre en Pedrola.

Deu minuts després de sortir de l’hospital, mentre tornava en bicicleta em va sonar un missatge. Jo ho tenia assumit, però no esperava que fos tan immediat...

En Wilebaldo ens va deixar, i d’aquí una hora, a les 15:30 es realitzarà el seu Homenatge al tanatori de Les Corts.

Ha mort una de les persones que més ha influït en la meva manera de fer història, la que em va ensenyar que malgrat les atrocitats que ha fet el gènere humà han existit persones nobles i dignes que mai han perdut l’esperança en la humanitat...

20 comentaris:

Galderich ha dit...

Ostres, t'escric en el moment que s'està fent aquest acte d'homenatge i comiat.

El meu condol per la pèrdua d'una persona amb una història com aquesta al darrera.

Una forta abraçada.

Anònim ha dit...

Descansi en pau.
I ànims Dani, que la mort forma part de la vida, i en aquest cas tant l'una com l'altra van ser molt dignes.

Cesc ha dit...

Descansi en pau.
I ànims Dani, que la mort forma part de la vida, i en el seu cas tant l'una com l'altra han estat molt dignes.
Salut!

Dani ha dit...

Ja he tornat del funeral. Ha estat un acte molt emotiu... D'aquí poc tindrem notícies dels homenatges que se li faran

Hèctor Alòs i Font ha dit...

Gràcies, Dani, per aquest testimoniatge tan viu.

Sergi Bernal ha dit...

Així era en Wile i molts del POUM, gent oberta que dedicaven la mateixa atenció a un estudiant que a un doctoran cum laude.

Ja vas veure, ahir, que el sr.Moratalla conserva una bona memòria, ell fou company del meu avi, també de POUM, desde ben joves.

salut!

el nom de la rosa ha dit...

Descansi en pau. Gràcies per compartir amb nosaltres el seu testimoniatge, m'ha arribat l'emoció que vas tenir d'entrevistar-lo i poder mantenir-hi aquesta amistat.

Jordi Bonvehí i Castanyer ha dit...

Excel·lent document Dani!

Merçè ha dit...

Moltisimes gracies per compartir aquestes informacions tan historiques. El meu pare també va estar a França, un tiet en camps de concentraciò i un altre amb pena de mort. Es "vibrant"!!! i irrepetiple escoltaro en persona

Toni ha dit...

Hola, Dani! Segueixo el teu bloc i les teves activitats "memorialistes" i m'ha agrdat poder votar-te als 20blogs. Jo, a part de en la memòria històrica, també estic en el medi ambient i presento el meu bloc al mateix premi, dona-li una ullada si vols ;) Cumbre del Clima / Camino a Cancún (México) 2010

LLUIS ORTEGA ha dit...

Una noticia molt trista Dani, per sort elseu llegat no es perdrà mai gràcies a gent com tu que fan que persones com el Wilebaldo o en Miquel Pedrola encara siguin vius.

LLUÍS

Unknown ha dit...

Que descanse en pau.
És trist que ens deixe gent així, que siga tan humana, però la lluita i el somriure van sempre agafats de la mà.

Vaig conèixer aquest blog per la televisió! Enhorabona.

Jordi ha dit...

ets un crack

la història és això, és això
descanis en pau

pd: m'he emocionat i tot, punyeta

Unknown ha dit...

Danim mentres hi hagi gent com tu disposats a NO oblidar i a fer-nos partíceps de totes les teves vivències a gent comú com jo, el Wilebaldo seguirá viu en la nostra memòria.
Segueix així company! Desde aquest blog estás fent un treball impagable.
Una abraçada.

El veí de dalt ha dit...

Un post entranyable per un lluitador. Descansi en pau i que perduri la seva acció.

Anònim ha dit...

Una vida emocionant i també una coneixença entranyable!! Que tot el que ha despertat l'haver-lo conegut doni molts fruits... Molta sort i gràcies per compartir aquí totes aquestes vivències! Montse

francesc matas salla ha dit...

Bona feina Dani. Seguim la flama revolucionària i socialista de "Wile".
Faig un post al meu bloc linkat amb el teu.

Clidice ha dit...

Quina fortuna poder compartir les experiències d'algú així. El meu condol va amb la felicitació per com ho has expressat. Gràcies per compartir-ho.

Juan Duque Oliva ha dit...

Podemos aprender tanto de él.


Este miércoles te recordamos que te entrevistamos sobre las 18:40 horas.

Un abrazo

Donativos ha dit...

Adeu.