Altres Barcelones

AltresBarcelones.com / Història de Barcelona, anècdotes i curiositats des del 2007

16 de nov. 2008

Cultura escatològica


Els catalans tenim una fixació pels assumptes escatològics. Hem introduït elements fecals fins i tot dins allò que podria ser més seriós i conservador.


Sense anar més lluny, en dates nadalenques, les famílies més creients no dubten alhora de posar la figura d’un pagès defecant rere la paret de l’estable on ha nascut el fill de Déu, mentre els regals no ens els porta el Pare Noël, si no que els caga un tronc amb cara i barretina. Sovint quan ho expliquem a gent de fora, no s’ho creu, es pensa que li estem prenent el pèl.

Però això no és res. Ara ens estem moderant. Fa 200 anys, la nostra devoció encara era més ferma. Fem-ne un petit repàs traslladant-nos a la Barcelona del XIX:

Un cop tancades les muralles de la ciutat, estava terminantment prohibit entrar-ne o sortir-ne. Només hi havia una excepció: Els carros dels mestres pouaters, que entraven sempre pel Portal de l'Àngel i sortien pel Portal de Sant Antoni.
Aleshores, no existia un bon sistema de clavegueram com ara el coneixem, ja que passada l’època dels romans, aquest havia caigut en desús. Els excrements s’amuntegaven als pous negres dels que disposaven les llars. Algú els havia de buidar. Ells se n’encarregaven i no cobraven per fer-ho, si no que pagaven!
El que n’extreien, ho venien als hortolans que treballaven als voltants de la ciutat, aquests si que els pagaven, i ho feien prou bé. “Ofici de caca, butxaca de plata” –deien aleshores- ja que els excrements humans són un perfecte adob per la terra.

Però no tots aquests fems tenien la mateixa vàlua. Els mestres pouaters anaven acompanyats dels tastadors de pous. I si, no aneu errats, es dedicaven a allò que us esteu imaginant. Amb la punta del dit en feien un tast per mesurar-ne l’acidesa i pagar als propietaris del pou negre segons la qualitat de la matèria.

En aquells temps, els orinals eren emprats només pels malalts i les emergències nocturnes, i com ja vam veure fa uns dies, el seu contingut podia ser emprat com a arma d’assalt contra processions religioses, com la del Rosari de l’Aurora del Carrer Joaquim Costa, al que ja ens vam referir.
També recordar com les prostitutes van començar a ser tancades els dies sants al convent de les Egipcíaques, després que a unes se’ls acudís pixar des del balcó del bordell a una comitiva religiosa.

Tothom qui més qui menys, disposava de comuna; els més pobres de modestes i col•lectives i els més rics de decorades i luxoses. (Com la d'aquest dibuix de Lola Anglada).
La tapa de la comuna, de fusta, amb un pom per agafar-la i amb forma de cassola, era de vegades utilitzada per dipositar-hi joies, diners, i altres objectes de valor, ja que aquest era segurament, un dels llocs on als lladres no se’ls acudiria furgar.

Fins l’arribada del Comte d’Espagnac, els palaus disposaven de bacins públics rere la porta per qui tenia una emergència.
Diuen que un home del Carrer Mercaders, es va negar a treure aquell servei de la porta del pati quan Espagnac ho va prohibir i que com a càstig va haver de mantenir el cap dins una letrina durant 24 hores.

Però alguns amb emergències encara majors, no arribaven a temps i feien les seves necessitats a l’antic Carrer de Cagar-hi, un cul de sac -mai millor dit- proper al Carrer Ample.
I és que la toponímia, també està impregnada d’escatologia: De l’afluent del Rec Comtal que creuava el barri de Sant Pere en deien la riera del “Merdançar”, i les llacunes del final de la Rambla i la part baixa del Raval eren el “Cagalell Vell” i el “Cagalell Nou”.

No hem d’oblidar tampoc la creació literària. Josep Robreño, agitador social i junt amb Pitarra, un dels pares Teatre Català, malgrat la seva prolífica obra, passarà en gran part a la història pel seu escrit “Les Virtuts del Cagar” on deia que “el pet exhalat ha tornat a son primer ser”.
Per altra banda, a poques biblioteques faltava el llibret de A.Gibert “Los Perfumes de Barcelona. Canción cantable que si oliera, el diablo la leyera”.

En definitiva: Això nostre no és normal. Algun dia historiadors i antropòlegs ens haurem de posar a investigar que ens ha portat a aquesta fixació.

13 comentaris:

Jordi Bonvehí i Castanyer ha dit...

Mai la merda ha estat tant desitjada...

Dani ha dit...

Realment, tenim una cultura de merda... no vull dir que no tinguem una cultura de qualitat sino que és un tema ben arrelat i estudiat per diferents disciplines Hehe...

El veí de dalt ha dit...

I és que, com reflecteix el dibuix de la Lola Anglada, temps enrera era ben normal defecar en companyia d'algú altre.

Dani ha dit...

Com ve dius, Veí, això d'excretar comunitàriament ha estat de moda fins fa poc.
No ho he posat perquè em sortiria geogràficament de la temàtica del blog, però a les termes romanes d'Empúries, hi ha les restes d'una comuna que disposava els forats en forma de U amb un sistema d'aigua que passava per sota, i així la gent podia fer les seves coses mentre xerraven. Actualment està reconstruïda i quan l'ensenyo als nens, és la part que més els agrada.
Els romans, però, hi feien passar aigueta. Va ser més tard que ens vam tornar marranots del tot.

Anònim ha dit...

No m'estranya que la postal que més t'agrada sigui la de la tifa encartellada. Som així del morro i el ventre forts!

Anònim ha dit...

La veritat que quan vaig comentar a la meva familia d´aquestes costums del "caganés" i el "Tió" no em van creure. Que el "Tió" defequi els regals per els nens ès molt especial. Crec que finalment ès un costum molt graciós i que m´agrada.
----------------------------
Crec que ès Baudrilliard (em sembla, més no el vaig recordar bé ) que dius que veient els WC dels diferents països aprens com són realment aquestes pobles.

Júlia ha dit...

Felicitats pel blog, és una meravella.

Sobre el tema, quan jo era jove tenien molt èxit poemes que encara es poden trobar pels encants, 'Virtuts del cagar', 'Oda a la Merda' i d'altres. A la meva parròquia hi havia un senyor que sempre en recitava algun, al costat de La Pubilleta o El Plat de Fusta. Penso que hem reprimir durant anys la qüestió sexual per diferents motius, amb alguna excepció pitarresca, i això ens semblava més 'innocent'. Es pot fer molta psicologia sobre el tema.

Crec que en algunes comunes comunitàries del temps dels romans, a l'exterior, primer feien seure allà una estoneta els esclaus per tal d'escalfar el seient.

Cal reconèixer que la merda natural ha estat durant molt de temps un adob insuperable i necessari i que els excrements de cavall estaven comercialitzats i donats segons cren, en subhasta o lloguer, fins fa quatre dies.

Dani ha dit...

Júlia: Boníssim això que dius dels esclaus. No ho havia sentit mai!

Júlia ha dit...

La primera vegada ho vaig sentir explicar a una companya que havia estat, crec, per Turquia, en unes runes romanes amb unes comunes comunitàries molt grans i els ho van explicar els guies, imagino que era prou freqüent.

Jordietguia ha dit...

....Ostres, on és l'antic carrer del Cagar-hi?, encara existeix?, molt curiós...

Dani ha dit...

Ja no existeix. Sortía del Carrer Ample. Em sembla que va desaparèixer en tirar a terra la Muralla de Mar

Jordietguia ha dit...

Ostres, que llastima, m'agradaria veure l'ambient d'aquest carrer....jaja.Però com tantes altres coses, s'ha perdut al enderrocar les muralles.
Moltes gràcies Dani per la teva rapida resposta!!!

Jordietguia ha dit...

Ostres, quina llastima, segur que encara es podia oloar la flaire d'anys anteriors....Però com altres coses, es van perdre al enderrocar les muralles.
Moltes gràcies Dani, per la teva ràpida resposta!