Altres Barcelones

A mitjan segle XIX, els límits del municipi de Les Corts de Sarrià (que ara es coneix tan sols amb el nom de Les Corts) arribaven fins un bon tros del que avui és l’esquerra de l’Eixample.
Un bon dia, un comerciant molt espavilat, va decidir instal•lar uns establiments al número 9 del carrer València (avui 107). L’establiment, era una casa de planta baixa amb 3 botigues: una cansaladeria, una taberna i una casa de menjars.
Tenir un negoci fora muralles i aïllat de les poblacions del pla era molt perillós en aquella època, ja que corrien temps de bandolerisme i inseguretat. L’edifici doncs, estava protegit amb potents barrots per tal d’impedir els assalts.
Tot i això, el comerciant va fer bon negoci. La gent hi assistia en massa, comprava els productes que necessitava, i després intentava entrar dins el territori de Barcelona evitant passar pel “pont del mico”, un pas elevat que travessava les vies del ferrocarril que circulava pel carrer Aragó a l’alçada del carrer Casanoves, on hi havia els burots, o la oficina de pagament d’impostos d’entrada de productes.
Algunes dones, s’omplien el vestit i es feien passar per embarassades o bé s’amagaven coses sota les faldilles, mentre que els joves més atrevits s’escapolien corrents per tal de travessar el límit fiscal sense pagar ni un ral.
El negoci anava cada cop millor, i la filla del tabener va començar a festejar amb un noi de la Barceloneta anomenat Joan Clapés.
Un dia, mentre passejaven per aquest barri vora el mar, la noia va veure com desballestaven un vaixell i es va encapritxar pel ninot que en coronava el mascaró de proa.
Era la figura de poc més d’un mentre pintada de colors que representava un jove grumet am una gorra de mariner en una mà i uns papers a l’altra.
Ràpidament, va demanar a en Joan que intentés fer-se amb aquella estàtua per tal d’utilitzar-la com a reclam al negoci del pare. L’utilització de reclams als establiments era aleshores, i fins no fa gaire, un costum molt comú.
Així doncs, la parella va arribar al negoci de Les Corts amb aquella figura i la van posar sobre la porta del mig, per on s’entrava a la part corresponent a la casa de menjars.
Amb el pas del temps, la veu popular va començar a batejar aquell indret amb el nom de “el ninot” en referència al mascaró de proa, mentre el negoci acollia cada dia més clients.
L’èxit assolit pels negocis del “ninot” era tan aclaparant que aquella zona veié en pocs anys una urbanització accelerada al voltant del carrer Villaroel i València, i l’existència de negocis arribà a grans proporcions. Aquella nova àrea comercial va passar a anomenar-se globalment amb el nom de “el Ninot”, i la seva prosperitat anava cada dia a més.
Tan era així que els comenrciants de la part de l’Eixample que formava part de l’àrea fiscal barcelonina van començar a molestar-se i es va iniciar una campanya de pressió sobre les autoritats perquè s’aturés el que consideraven una competència deslleial.
El governador doncs, atenent a les seves demandes, va obligar als comerciants del Ninot a establir-se dins l’àrea municipal barcelonina i pagar les taxes corresponents a partir d’aleshores.
A l’encreuament entre els carrers Villarroel i Mallorca es va establir un terreny on, suposem que a desgrat, es van instal•lar els botiguers. Aquest nou complex comercial va ser inaugurat oficialment el dia 20 d’agost de l’any 1890, i rebé el nom de “Mercat del Porvenir”.
Al cap i a la fi però, de la mateixa manera que els impostos no van acabar amb l’èxit econòmic del mercat, tampoc el “Porvenir” va acabar mai amb el topònim popular del “Ninot” que encara perdura fins els nostres dies.
Aquell grumet de fusta però, ja no es troba a l’actual Mercat del Ninot. Ara és protegit dins el Museu Marítim de Barcelona. Però no us preocupeu, una còpia bessona ben fideligna presideix l’entrada a l’edifici on unes lletres ben grosses recorden que malgrat el nom de Porvenir s’hagi intentat imposar per les autoritats, aquest és ara de nou el Mercat del Ninot, fill d’un petit establiment fora muralles protegit amb barrots contra els bandolers que va posar un ninot de fusta a la seva façana fa molts anys.

Els afores del Portal de Sant Antoni havien estat de sempre un lloc típic de trànsit, ja que el carrer al qual donava entrada i sortida havia estat la via d’accés a la ciutat més important des de la seva fundació en època romana.
Als voltants d’aquesta portalada hi havia terres de conreu. A finals de l’edat mitjana s’hi instal•laren unes de les diverses forques que existien a la ciutat, en aquest cas, fora muralles.
En aquells temps la pena de mort era tot un espectacle públic que fins i tot era amenitzat per venedors ambulants. Els cossos dels executats acostumaven a romandre penjats uns quants dies de manera que oferien una imatge esfereïdora als forasters que entraven a la ciutat i els advertien que la justícia era rigorosa i més valia no incomplir les normes.
Així i tot, de vegades, els executats eren trets de la forca per tal de fer-los servir per a estudiar anatomia, com és el cas d’un valencià penjat pel març de 1442:

La utilització dels afores d’aquest portal com a lloc predilecte per practicar les penes capitals, amb el temps es va anar consolidant. Les tècniques d’execució pública es van anar perfeccionant amb l’aparició del garrot vil, un contundent mètode d’escanyament, però l’indret va seguir vinculat a aquestes escabroses pràctiques durant molts anys.
Joan de Déu Domènech, en el seu llibre L’espectacle de la Pena de mort, ens aporta un curiós testimoni del Diario de Barcelona del maig de 1855:

“Ayer tarde, entre tres y cuatro de la tarde, varias personas presenciaron con profunda sensación una escena desgarradora y altamente inmoral. El cadalso levantado en el clacis de la puerta de San Antonio estaba abandonado a la merced de la turba de muchachos que con infernal algazara y con descaradas muecas, sentándose unos en el fatal banquillo, y fingiéndose los otros los ejecutores de la justícia, parodiaban la desgarradora escena de una sentencia de muerte, mientras que los otros gritaban, reían y saltaban a su alrededor. Esperamos que si, por desgracia, tuviese que levantarse otra vez aquel fatal instrumento, la autoriad a quien corresponde tomará las oportunas medidas para que no se repitan las escenas de esta naturaleza.”

I sí, per desgràcia es va haver d’alçar allà un altre cop aquell fatal instrument, l’última execució de la que es té constància és la d’un home i una dona acusats d’assassinat i ajusticiats l’any 1875.
Per sort, Ildefons Cerdà tenia projectada una finalitat molt més amable per aquells terrenys. Havia previst construir un mercat als afores de l’antic portal per tal de garantir un centre de proveïment per a aquesta zona.
Així, el 25 de setembre 1882 s’alçava en aquella àrea l’actual Mercat de Sant Antoni, on l’empresa La Maquinista Terrestre y Marítima va aplicar millores tècniques respecte a les ja aplaudides obres de construcció del Mercat del Born.
El trànsit mercantil i el bon ambient dels mercats dominicals de llibres han fet que, avui dia, els mals records d’aquesta zona es vagin esvaint i que actualment pocs coneguin el sòrdid passat que arrossega.

A partir d’ara doncs, un cop al mes explicaré en directe i in situ alguna història de la ciutat o del seu extraradi per a aquest programa conduït per l’Olga Vallejo.
L’emissió es farà un cop al mes cap a les 18:40. Avui ha estat el primer dia i per estrenar-me m’han aconsellat fer alguna història que ja tingués feta temps enrere i amb la qual em sentís còmode. He triat de nou la d’en Puig i Antich, i l’Agustina Cardete del Bar funicular ha tornat amablement a accedir a ser entrevistada. Aquest cop ens dóna més detalls.
Més endavant faré històries noves, de vegades sortint dels límits territorials als quals us tinc acostumats.
Això sí, els oients habituals de la secció “Altres Barcelones” de Batakada Radioactiva a Ràdio Gràcia, que sapigueu que podreu seguir escoltant històries cada dilluns. Ara però, a la secció A les ones de la barra superior del web, trobareu els mp3 de les dues emissores.
Us deixo doncs aquest primer cop amb el programa d’avui: