Altres Barcelones

Més enllà del patrimoni històric, de les belleses modernistes de la nostra ciutat, i dels seus prohoms, s’hi oculta una altra Barcelona, aquells barris que les guies turístiques et recomanen no trepitjar, i aquells personatges del passat que mai surten als llibres d’història.

La Barcelona bruta, la de la gent que malviu apinyada en edificis del segle XIX plens d’humitat, la de les cantonades que serveixen d’improvisats urinaris, la dels borratxos i les prostitutes i per suposat la dels seus sòrdids clients. Però és una Barcelona que també existeix i té la seva història i els seus herois de la ciutat canalla.

Avui parlarem d’un d’ells, un home que bàsicament era col•leccionista de vicis. No de bicicletes! De vicis amb V: Era maleducat, malparlat, borratxo, insultava a tothom i etzibava males paraules sovint contra el rei, contra l’alcalde i contra tota autoritat, cosa que a inicis del segle XX no era gaire recomanable fer a viva veu i no només això, sinó que a més, era un pesat, tan pesat que de sobrenom popular li van posar “El gran Llauna” segons alguns. Altres diuen que el sobrenom li venia de les múltiples medalles i condecoracions falses que duia sempre posades.

Era tot un personatge i se'l reconeixia a més de per les medalles per altres atributs molt característics: una guitarra, vestit d’explorador i una gallina domesticada que sempre reposava a la seva espatlla, com el lloro d’un capità pirata.

El seu ecosistema habitual eren les tabernes de les barriades de la part baixa del Raval, on acostumava a plantar-se davant la porta donant la llauna amb tot el seu repertori de cançons de mal gust que combinaven insults, personatges públics i temàtica sexualment explícita.

Un dia, que portava una bona borratxera se li va posar entre cella i cella cantar-li absolutament tot el seu repertori a mitja nit a un pobre veí del carrer de l’Aurora. Va acabar muntant tant d’enrenou que va haver d’enfrontar-se als serenos i els vigilants i va acabar engarjolat durant un parell de dies. En aquells dos dies va trobar l’ocasió ideal per presentar íntegrament tot el seu repertori als guardes, que segurament el van acabar alliberant més d’hora.

D’aquesta mena de personatges i de barris baixos, de canalles, lladres i meuques del passat sovint ja no se’n parla. Però si us interessa el tema és molt recomanable conèixer la Barcelona calenta i canalla de cultruta de la ma de la historiadora Laura Beaumont.

Barcelona va ser la primera ciutat en rebre bombardejos aeris. Fruit d’aquests atacs, i davant el desemparament de la població civil, els ciutadans van construir refugis per poder amargar-s’hi. Com els feien i amb quina ajuda? El proper acte d’Història ens descobreix aquesta peculiaritat de la guerra i de la nostra ciutat. Us esperem a tots el dilluns 29 a les 19.30h a la Sala Verdaguer. Comptarem amb la presència d’Agustí Giralt i Daniel Cortijo, historiadors i Bernat Castany, ponent de la secció. Entrada gratuïta! Barcelona va servir de precedent, i per tant va ser territori d’entrenament pels nazis, a la segona guerra mundial. Com en la resta d’Espanya a la nostra ciutat es van provar moltes estratègies que després van ser utilitzades durant la guerra a nivell mundial. N’és un exemple els bombardejos aeris, que van efectuar-se, per primer cop, a Barcelona. Davant d’aquesta realitat i amb un Ajuntament i una Generalitat amb pocs recursos per garantir la seguretat ciutadana, tot i que amb voluntat de fer-ho, veïns de tota la ciutat van unir esforços per construir el seus propis refugis. Barcelona té sota el seu sòl uns 1500 refugis, però la majoria es concentren als barris de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, els que tenien una tradició d’a ssemblearisme de base, més forta. El refugi més gran de Sants, per exemple, es trobava a la Plaça del Centre, i tenia capacitat per albergar gairebé 1000 persones. Aquest va ser un dels pocs refugis construïts per l’Ajuntament, i comptava amb lavabos i una infermeria. Cadascun d’aquests espais tenia les seves peculiaritats, i en el proper acte d’Història a l'Ateneu Barcelonès les podrem conèixer.Hi esteu tots convidats!

Al carrer que segueix a Portal de l’Àngel i que arriba fins a la Plaça Nova, avui carrer dels Arcs en record de l’antic aqüeducte que hi passava, va establir-s’hi una de les primeres quadres de lloguer de carruatges. 

En aquesta part de la ciutat, molt pròxima al Palau Reial, sovint  hi feien cap nobles i cavallers quan encara no existien els vehicles de motor. Antigament el carrer dels Arcs s’havia anomenat carrer Sellers, o Cellers, no se sap del cert. A la Barcelona gremial tots els oficis relacionats amb els cavalls tenien molta importància, i també en aquesta zona s’hi aplegaven els fabricants de selles per muntar a cavall, però en canvi, de la plaça Nova surt el carrer Boters, anomenat així per ser el lloc on s’hi venien les bótes per emmagatzemar el vi, oli, vinagre... Per tant també la proximitat d’aquest carrer ens fa pensar, segons Joan Amades, que es probable que l’actual carrer dels Arcs s’anomenés Cellers.

Si envoltem la catedral pel carrer dels Comtes, trobarem més vestigis del passat gremial de Barcelona relacionats amb els sellers. Aquests pertanyien a la confraria dels esteves, és a dir, tenien com a patró Sant Esteve, però el gremi no només aplegava els sellers sinó que agrupava un reguitzell d’oficis relacionats amb el cavalcar, entre ells n’hi havia de tan curiosos com els cervellerers (feien cascs per protegir el cervell), arseners, broquerers (feien escuts), llancers, mandreters (feien mandrets, uns guants de ferro)... i un dels més importants eren els freners, que feien les brides dels cavalls, per això se l'anomenava Gremi dels Freners, la primera casa que trobem al carrer de la Freneria era l’antiga seu del gremi dels freners. En aquesta mateixa cantonada, a l’absis de la catedral podem distingir tres sepultures on s’hi llegeix perfectament: OSERA DE LA CONFRARIA DELS ESTEVES i una altra on hi posa: SEPULTURA DELS CONFRARES DE LA CONFRARIA DE SANT ESTEVE. 

A banda i banda hi ha uns escuts, els mateixos que trobem en aquestes cantonades de l’absis, que representen un fre i una sella, els dos oficis més destacats del gremi. Enmig també hi podem veure un símbol amb tres esferes situades a mode de triangle. Tot això ens indica que aquí eren dipositades les restes dels prohoms del gremi, ja que per dins aquesta era la capella dels Esteves, de fet si entrem veurem que avui no està dedicada a sant Esteve, sinó a Santa Clara i Santa Caterina, però encara es pot veure un escut a cada banda amb dues selles i dos frens.

Respecte les tres formes disposades en forma de triangle, no tenen absolutament res a veure amb la simbologia maçònica, aquesta és una de les moltes mentides que es diuen habitualment sobre el barri gòtic. Si bé de vegades els maçons han marcat les seves lògies amb tres punts disposats en forma de vèrtex d’un triangle, aquest símbol és anterior a la maçoneria i representa la iconografia que acompanya normalment a Sant Esteve, tres pedres, en record al seu martiri, ja que va morir lapidat.

A sant Esteve, a més se li va atribuir un miracle que va alimentar una de les llegendes més arrelades a Catalunya, la de Galceran de Pinós i les cent donzelles. Diu la llegenda, que Galceran de Pinós, Baró del poble de Bagà, al Berguedà, fou capturat pels sarraïns d’Almeria en una de les incursions que els cristians feren en aquelles terres. Com a rescat, els sarraïns demanaren: “Cent mil dobles d’or, cent draps d’or de tauris; cent cavalls blancs; cent vaques bregades i  cent nines poncelles o verges”. Així doncs, de Bagà sortí una expedició amb tot el rescat per embarcar al port de Salou. Però en aquell moment, el Baró Galceran de Pinós, després de pregar a Sant Esteve va tenir una aparició. Segons la transcripció feta per Francesc. A Miquel del còdex originari escrit al monestir de Santes Creus durant els segles XIV-XV, la història ambientada al segle XII va anar així:

La capella de Sant Esteve de la Catedral era el lloc de reunió del gremi dels freners, els qui feien els frens dels cavalls. A l'interior de la capella podem trobar-hi, a més de l'escut dels Esteves, un quadre amb la representació del martiri de Sant Esteve i un altre de l'alliberament de Galceran de Pinós. Quan els freners ja van tenir prou poder adquisitiu van fer construir la seva seu, la casa gremial, just al costat, a l’actual carrer de la Freneria. Per tant, pel sol fet de tenir una capella a la catedral, i amb altar propi, podem constatar que era un gremi de notable importància, tant era així que segons explica Joan Amades van donar al gremi el privilegi de tenir una porta d’accés a la Seu des de l’exterior de la capella, on hi havia una porta que els permetia entrar i sortir amb tota llibertat. Amades també ens suggereix que la gàrgola de la Catedral que es pot observar des del carrer de la Freneria, d’un cavaller muntat al seu cavall, justament ens indica que aquest carrer era freqüentat pels confrares que entraven i sortien per aquella porteta, si ens fixem bé en la figura del cavall veurem que té el cap girat cap a la Capella dels Esteves, rere el qual hi havia l’altar.

Si us agrada conèixer i saber interpretar la iconografia i les històries dels gremis de Barcelona, us recomano la ruta de la Jana sobre la Barcelona dels gremis.